Aquest llibre ens tracta d'arrimar d'una forma humana als més grans compositors de la història de la música: vida, obra i anècdotes que ens fan conèixer més als famosos, Johann Sebastian Bach, Wolfang Amadeus Mozart, Ludwig Van Beethoven, Robert Schumann, Johannes Brahms i Igor Stravinsky. Amb la lectura d'aquest podem tindre d'una forma ràpida i prou amena una imatge un poc caricaturitzada dels més grans compositors clàssics, però crec que és aquesta una bona opció al poder tindre uns fonaments sobre els que podem bastir els coneixements interpretatius i musicals de cada època.
Encara que en un primer moment puga parèixer que el to del llibre busque de forma baladí la rialla fàcil i utilitze un llenguatge infantilitzat a poc a poc ens endinsa en les manies, formes de compondre i relacions humanes que cada compositor va tindre, molt útil, ja que alguns d'ells interaccionaren i visqueren en llocs i temps iguals.
Ací usdeixe algunes interessants anècdotes que es conten en el llibre per tal que conegueu un poc més a cadascun i presentar-vos una obra per a mi més interessant a través de la que podeu començar a conèixer el seu legat musical
Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Encara que el seu caràcter era tranquil·lot, tenia certes manies o comportaments curiosos. Una volta un músic va interrompre la seua interpretació a meitat i sense pensar-se-ho dos cops, Bach anà corrent cap al piano per a finalitzar-la ell mateix.
Així es quedà a gust!
Un altre aspecte cridaner de la seua persona és la seua manera de compondre, si fora per ell no s'haguera inventat el llapis, ja que les composicions les organitzava en la seua memòria i ja només calia copiar-les de dalt a baix sense risc d'equivocar-se.
Sempre deia que la música que composava era "Per a la Gloria de Déu i esparciment de l'ànima".
Com tots sabeu la seua música es classifica com a barroca.
Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791)
Afirmava que la música que no és bella, no és música. Aquesta li naixia pura, perfecta no havia de fer esforç ningun per tal de compondre les obres belles que va fer, sense dubte dominava tant la música com si fos la seua primera llengua.
És el músic clàssic per referència.
Ludwig van Beethoven (1770 - 1827)
Jo us dic que si avui en dia vos creuareu amb Beethoven pel carrer és probable que canviareu de vorera, ja que vindria murmurant a soles, rient a soles o cridant algunes notes mentre les apuntava en la seua llibreta. Bé, un boig a sense cap mena de dubte. Però un boig bo, defensor de les persones que s'esforcen i aconsegueixen els seus somnis.
Al contrari que Mozart i Bach, Beethoven a l'hora de compondre treballava la seua música d'una forma mental, veient quina era la millor solució. Apuntava tot el que se li venia al cap i així nasqueren les més belles melodies com en la simfonia Pastoral, la número sis. Tal vegada inspirada en les llargues caminates pel camp de Heiligenstadt.
Però aneu amb compte si Beethoven és el vostre mestre, ja que una volta va arribar a mossegar a un alumne seu. I és que es ficava dels nervis de seguida.
Amb els seues últimes composicions obrí al camí a la música coneguda com romàntica.
Robert Schumann (1810- 1856)
No era un home que parlara molt, Fi.
Però el seu món interior era molt més intens que el dels altres, és la viva imatge del compositor romàntic. Vivia en un món de contrastos, de fantasia a voltes que el portaren finalment a perdre el judici i es va internar en un manicomi.
Va descobrir amb una gran crítica el següent gran compositor, Brahms, qui era a més un bon amic i íntim de la seua dona. També va compartir lloc i temps amb Mendelssohn.
Johannes Brahms (1833-1897)
Era el hipster del segle XIX, ja que portava una llarga barba. A l'igual que Beethoven aquest hi havia que lluitar amb cada nota per tal de compondre bona música, no li agradava el que fos mediocre així que va destruir totes les composicions pròpies que considerava roïnes o de baix nivell. És remarcable que encara utilitzà estructures per a organitzar les seues obres pròpies de la música més clàssica, però l'interior no és ni molt menys comparable.
Igor Stravinsky (1882-1971)
Odiava el desordre així com el desordre musical, no li agradava gens que els intèrprets no feren cas al que ell escrivia, és més, va intentar prescindir inclús del intèrpret utilitzant un piano mecànic... Quina bogeria! I és que li agradaven molt els diners, era prou egoista, i tota cosa que li fera guanyar més a ell...
Així que tocar la música d'ell és molt fàcil: toca el que està escrit.
NO DUBTEU EN DEMANAR-ME EL LLIBRE SI TENIU GANES D'APROFUNDIR MÉS.
SALUT!